NIÑOS QUE HEREDAN EL DESTINO FAMILIAR©

NIÑOS QUE HEREDAN EL DESTINO FAMILIAR©. Ingrid Dykstra (ed. integral)

Título original: Wenn Zinder Schicksal Tragen
Diseño de cubierta: La Page Original

Esta obra de Dykstra, pese al prologo de Hellinger, autor especialista en constelaciones familiares cuyo sustrato religioso desvirtua la obra, muestra la experiencia que la autora tiene en lo que refiere a la aportación sistémica y los conocimientos a cerca de las constelaciones sobre intervenciones familiares en situación de dificultad.

Dykstra plantea diversos casos en los que se basa para explicar la parte práctica de la teoria de sistema familiar, por el cual resuelve aquellas situaciones planteadas en su centro de psicomotricidad. Realmente es un libro que ayuda al lector que trabaja como profesional en el ámbito de lo social a desarrollar estrategias de intervención mejores para sistemas familiares concretos.

Evidentemente, el estudio de un sistema y cuanto más una constelación familiar no es una terapia que se pueda desarrollar en ausencia de la formación pertinente. No obstante ayuda al educador a poder encarar las especificidades de situaciones educativas de trabajo.

Por ejemplo, en un articulo que más adelante presentaré al blog, entre muchísimos otros conocimientos y conceptualizaciones a mi me ha llevado a elaborar un pequeño juego mediante el cual trabajar dentro del núcleo familiar, (preferiblemente con todos los miembros a la vez) una reflexión cuya finalidad es la de reformular de forma activa y participativa el sistema familiar, reconciliandose con aquel que fue el sistema inicio, es decir, aquel que se formó en base al amor y al deseo (o voluntad) de crear un núcleo de pertenencia familiar.

Mediante este pequeño juego que se compone de un puzle, cuyas piezas son cada miembro de la familia y unas targetas que definen los límites que la familia (individualmente y al final en conjunto) pone de manifiesto ante todos, como se quiere que sea la família, independientemente (al inicio) del contexto. Nos permitirá partir de una construcción de base que el sistema familiar, dentro de un marco consensuado y creado por ellos mismos puedan desarrollar ahora sí dentro de un contexto público.

Muy probablemente volveré a hacer referencia de este libro, tan interesante, que aconsejo a todo aquel que desee reflexionar sobre la educación social.

Els comportaments socials

Darrerament em ronda pel cap, una obvietat.
El comportament social esdevé el resultat del complexe que formen els comportaments individuals, socials i individuals (és a dir, desenvolupats en societat i desenvolupats a soles) derivats de la psicologia (psicopatologia, psicobiogenética, psico del desenvolupament) i de la psicologia social (en relació als moviments comportamentals que la nostra ment projecta en públic).

El comportament social defineix la societat actual però també construeix la societat futura (d'això ja en parla Mead i l'interaccionime simbòlic, o Rogers, o Bauman i la societat líquida) per això dic que em ronda pel cap una obvietat. Però alhora em preocupa no haver-me adonat de la constatació, sino que constata vàries coses:

en primer lloc_que jo formo part del comportament social (individual, privat i públic)
en segon lloc_que els comportaments socials defineixen un futur de crisi social
en tercer lloc_que ja ens hem donat conte de cap a on va la societat líquida
en quart lloc_ que hem de precipitar la condensació de valors positius i de convivència amb urgència

però com?



La veritat és que dóna la sensació que és dificil definir en un sistema de relacions cada cop més complexe, un full de ruta a seguir ja que tots els que existeixen ho fan d'alguna manera per una raó de ser. També és cert que la lluita entre allò que existeix i allò que sabem, que "ens surt de dins" és sovint més clara del que volem pensar. És a dir les coses bones i dolentes ho són i les sabem distinguir però allò que porta a elles és l'enigma, és l'eterna pregunta final de la balança de la justícia (social).

La contenció! un munt d'idees em ballen al cap al voltant d'aquesta paraula. La contenció emocional és potser una de les eines prèvies a la gestió emocional que hom ha de saber practicar, en positiu, evidentment, però és ètic contenir-se?

"A veces setimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota" (Teresa de Calcuta)(09/07/09)

Hoy quería exponer esta frase que he leído en un portal de red social y me ha gustado mucho. Debemos aprender de todos siempre... seguir aprendiendo..

Alguns petits errors... (30/06/09)

De manera inconscient ens atribuim els encerts gairebé amb una rapidesa fulminant. Tanmateix ens els atribuim, però, amb certa humilitat afortunadament. No és menys cert que els errors no ens els podem atribuir, ja que sempre i recalco sempre acaben éssent no totalment titularitat d'una persona i tot i que si en un moment donat, podem dir que la nostra acció ha estat determinant, no podem arribar a assumir-ho com caldria. També és cert que els errors, certament, són atribuibles a moltes circumstàncies.

La veritat és que els encerts passen de forma planificada, donat que ens ho pensem, i li donem forma amb la nostra acció educativa, mentre que els errors no estan planificats o si més no, els podem preveure, intentar evitar-los però finalment es produeixen.

Quan aleshores tenim un error de facto davant la nostra cara, no podem fer res més que afronar-lo pero no enfrentar-lo, donada la mirada positiva que hom ha de posar en qualsevol situació nova, tant bona, com dolenta. De manera que cal romandre tranquil, estar més atent que mai, actuar amb la major brevetat possible però sense precipitar-se, ja que el plantejament estadístic dels errors com a mesura estimable, també es produeix en educació i en general a la nostra vida.

- Què fer en una situació de risc?

Quan en infància parlem de risc ens limitem la visió de la intervenció que pot fer el professional dels 0 als 18 anys en aquest Estat, com a mínim. També és cert que encara no estem preparats per abordar amb eficàcia la intervenció que es produeix durant aquesta etapa però que tindrà efecte en el futur, un cop asolida aquesta edat o en els moments a punt de fer-ho, quan la infància deixa d'estar en un risc (o perill de patir una situació de risc) i es converteix en un adult en risc.

Convindria definir el risc que pot patir l'adult (ahir infant o jove). El risc en majúscula ja no seria si aquest adult té un comportament més o menys social, millor o pitjor, més col.laboratiu o menys ni tampoc si serà més o menys altruïsta. El perill evident (latent) serà com A-frontara la vida sense un tutor que l'acompanyi? Qualsevol infant amb una família o un tutor al darrera té qui el guia i tot i ser una persona independent que exerceix la seva independència, hi ha qui resolgui i qui respongui a les preguntes. Però qui ens fa les preguntes el dia abans de complir els 18? quí ens acompanyarà el dia després de complir-los? La vida constitució ens dóna la resposta. L'Estat ho fa, però no de la mateixa manera que mentre som infants.

L'intervencionisme de l'Estat passa a ser de protecció a control, de manera que perdem la perspectiva de recolzament, d'aprenentatge, de saviesa que sempre es troba en el sustrat de totes les accions educatives; socials i familiars. Com canviar un model com el que vivim no és la solucuó que cerco en aquest article. El que vull és tenir 17 anys i 364 díes de vida i fer-me tantes preguntes com pugui, donat que si no me les faig, mai trobaré la manera de cercar les respostes quan compti amb 18 anys i 1 dia. (que més que una majoria d'edat sembla una "condemna")

Alguns petits encerts... (12/06/09)

Els meus professors i professores de la facultat, l'Hebe, la Violeta i en Segun, especialment, em van ensenyar el triangle de l'educador social. Ve a ser una chuleta per recordar dues coses. Una la resposta a una pregunta segura dels examens i els treballs. La segona la veritat de l'acció social.

En tota acció educativa veiem aquest triangle reflexat. Es un triangle compost en els seus vèrtex pel Subjecte de l'educació, l'agent de l'educació i el fet cultural. El primer, s'anomeni com s'anomeni, esdevé l'usuari, l'amic, el familiar, el menor, l'adult, el pres,... L'agent de l'educació sóc jo. La cultura o el fet cultural esdevé allò més complicat, al meu entendre de descriure. El fet cultural serà el ve`hicle però també la finalitat de tota acció. El vehicle perquè ens permet moure'ns des d'on som fins a on volem arribar. La finalitat perquè un cop ens traspassi la cultura ja no hi ha marxa enrera per arribar al canvi positiu.

Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sovint em sento atrapat, encallat i sol i noto com una brexa s'obre davant meu, als meus peus i això m'indica que alguna cosa no va bé, que cal fer un canvi ràpid. En les meves intervencions educatives, tot i seguir i perseguir metodologíes i objectius pensats i programats, em veig obligat a pivotar sobre situacions que paralitzen el procés d'obtenció dels objectius. Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sí ho repeteixo perquè em fan sentir bé, ja que gràcies a ells he omplert les bateríes educatives i he aconseguit donar poténcia i seguir avançant en aquest camí. Aquests encerts són fruit de vivències, lectures i en definitiva de fets culturals que em permeten aconseguir-ho. Per exemple ahir vaig anar a participar d'una xerrada sobre un projecte amb joves dins dels Instituts. És un projecte novedós i que com tots, al principi esta pendent d'un fil. No obstant em va transmetre l'energia per buscar alternatives a les meves intervencions. Alternatives potser alegals però de cap manera il.legal o immoral que "borejant les fornteres" (Saül Karsz) m'han donat noves energies per seguir. Avuí per tant ho vull tornar a dir he tingut un petit encert!!

Els infants i els seus familiars que viuen en una situació de pèrdua (pèrdua de l'autoriat, pèrdua del sentit de dret i obligació a educar, pérdua d'autoconcepte, en resum pèrdua d'un model a seguir) s'aferren a continuar amb allò que sempre NO els ha funcionat, donat que els condueix a situacions emocionalment desfavorables. Aconseguir crear una situació de guany (guanyar autoritat, autonomia moral, en resum guanyar un model a seguir que condueixi a situacions emocionalment favorables).
Totes les pèrdues signifiquen el guany d'alguna cosa. Fins i tot la pèrdua de comunicació, ens comunica desacord. Quan un usuari calla, esdevé en realitat un crit! Realment hem d'anar cap a un canvi de paradigma donat que el paradigma social no és coherent amb les normes passades. Quan ens deien abans, "quien calla otorga" avuí ens diuen "qui calla t'ho està dient tot". De manera que hem de tornar a aprendre a llegir i com tots sabem, com més grans som més ens costa tornar a aprendre si no ho fem a total determinació, hi trobem sentit i ens esforcem.

Les intervencions educatives familiars (24/03/09)

Darrerament estic "gaudint" de l'intervenció familiar dins del context de l'educació. He descobert algunes veritats que de forma totalment egocèntriques em fan tenir sentiments diferents.

Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.

La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.

Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.

Les intervencions educatives familiars, també han obert un ampli ventall de sensacions positives, humanes i quotidianament contemporànies. Si bé la darrera reiteració literària, segurament a nivell formal deixa molt que desitjar, allò que vol significar té tota la llicencia conceptual que fa que tingui sentit. La quotidianitat contemporania esdevé un entrellat, una xarxa, un cabdell que com més volem desentortolligar, a vegades més emboliquem. D'aqui que les receptes actuals i les doctrines que fem i ens fan fer, no sempre ajuden a aconseguir objectius pedagògics que, negre sobre blanc, s'amunteguen en els calaixos i carpetes. És doncs el moment històric de fer una reflexió? un replantejament? Jo crec que sí i no sóc l'únic. Però deixem-nos d'històries. Estic segur que no sóc pas el primer que ho planteja, així doncs... i recordant l'Ismael Serrano.. si jo sóc una petita gran superpotència, a què espero per funcionar a plè rendiment?? Jo sé que t'espero a tu...

moraleja... l'educació és cosa de tots!!

Em deixeu passar? (01/10/08)

Ahir no sé si em va passar una cosa que un experimenta una vegada cada cop que tracta amb un diguem-li "usuari". Quan a la feina entra un nou usuari amb el qual has de treballar més en profunditat que amb d'altres, busques els teus registres empàtics per tal d'apropar-te, sentir-te com ell i des d'aquest punt començar a treballar la problemàtica conjuntament amb ell/a. D'això tècnicament en podem dir el punt zero de treball. Aquest punt zero, no comença el dia u de la relació. Sovint, però, en les feines que impliquen una relació educativa i una relació humana, acostuma a adequar-se el temps de punt zero de treball a un moment determinat. Jo tinc situat el punt zero entre la primera i la segona setmana de coneixement mutu. No obstant darrerament i amb aquest "usuari" el punt zero potser es va produir ahir nit, i dic potser per què no n'estic segur. No obstant si hi va haver alguna cosa. Això no seria rellevant si no fos que aquest usuari ja porta uns dos mesos de relació educativa amb mi i encara no m'ha obert la porta.

Sempre hi ha una manera o vàries d'aconseguir que t'obrin la porta però no sempre ho esbrines quan es voldria.

L'A-mor-T (16/08/09)

A petició d'una amiga...

amor
Gran desig o interès www.grec.cat (enciclopèdia catalana)

amor

m. Sentimiento hacia otra persona que naturalmente nos atrae y que, procurando reciprocidad en el deseo de unión, nos completa, alegra y da energía para convivir, comunicarnos y crear. www.rae.es (Real Academia Española)

love

1. to have a great affection for a person or thing

2. to have passionate desire for someone www.collinslanguage.com (britànic dictionary)

amour

Intérêt, goût très vif manifesté par quelqu'un pour une catégorie de choses, pour telle source de plaisir ou de satisfaction www.larousse.fr (francés)

L'Amor com vaig introduir a l'anterior article pot esdevenir un fet vital (de la vida) que ens marca la bondat o maldat de l'acte educatiu vers l'infant. Però amar, té moltes acepcions que disten d'aquest sentit tot i que radiquen sempre en un nexe comú. Malgrat els diversos sentits i direccions que pot prendre la paraula, l'amor concebut com a tot això que he escrit al principi és la part inalienable i necessaria (tot i que no suficient de l'ésser humà).

L'Amor entés com jo l'entenc és un camp ampli, sovint difús i sobretot molt molt íntim. El meu amor és meu i de ningú més. És un AMOR en majúscules, amb codi de barres, públic en expressió però privat en decisió. L'amor que jo sento és un amor platònic (http://http://es.wikipedia.org/wiki/Amor_plat%C3%B3nico).

Com que és privat en la decisió, jo decideixo a qui amar i a qui no, per tant expressar públicament i lliurement aquest amor depén en primer lloc de mi però no solament. També depén de les acollides que rebi per part de la resta. A aquells i aquelles a les que oferir el meu amor. Així doncs per a mí pot arribar a ser passional i intens l'amor a tothom, de maneres diferents.

L'amor ha d'ésser oferit a tothom, a l'espera de rebut i en tant que aquest rebut sigui més o menys profund, íntim i passional, serà més o menys considerat. La consideració que jo li tinc a totes i tots aquells a qui amo, és conegut per elles i ells en quina mesura i acceptat també en el gradient corresponent.

Això si, l'advertència que sempre marca el límit, és un contracte entre l'amat i l'amant recíproc, el qual mai, sota cap concepte ha d'arrebassar els límits ètics, estètics i morals, sino ja no pot ser considerat amor (al menys el meu amor).

arribats a aquest punt depén de qui rebi el meu article d'A-mor-T te tot el dret d'escollir el prefix o sufix que "s'estimi" més en relació al meu amor.

AMOR Fraternal (06/08/08)

Sovint confonem las formes diferents de donar i rebre amor.

L'etapa de composició, construcció i configuració de la ment i personalitat humana és de 0 a 3 i de 3 a 6 anys, en dos espais molt marcats. El primer tram correspon habitualment a aquells aprenentatges higiènics i de costums i el segon als aprenentatges que facilitaran la comprensió moral del món. Aquí hi són els hàbits i costums, les capacitats de raonament lògic i abstracte.

L'amor, és la base de qualsevol espai educatiu de relació, en el sentit que possibilita donar de forma altruïsta i rebre de forma humil. Tanmateix, l'amor no s'ha de confondre, ni ha de translucidar l'estrategia educativa fraternal o del educador/a. Això implica, i és una expressió d'amor, també, que hem d'aprendre a dir NO, com també saber explicar, quan arribi el moment, el perquè del nostre ensinistrament.

... De la història ... a la memòria (10/07/08)

... No deis a vuestros alumnos lecciones verbales de ninguna clase, puesto que sólo deben recibirlas de la experiencia; tampoco les debéis imponer ningún castigo, ya que ignoran lo que puede significar culpabilidad; ni les obliguéis a pedir perdón, puesto que no tienen el poder indispensable para ofenderos. Careciendo de moralidad en sus acciones no pueden realizar ningún acto inmoral ni qu sea merecedor de reprensión o de castigo. (...)

Rousseau

Igual que Rousseau feia amb Emili els educadors socials hem d'aprendre a "no ensenyar" ?

L'obsesió per que l'altre evolucioni, respon normalment a l'obsessió per la nostra pròpia evolució, la qual hem de mantenir al marge per aprofitar-la en moments d'esbarjo i temps lliure personal que ens permetran aprendre a ser millors educadors (i persones), mitjançant la lectura, la reflexió, el diàleg, les experiències i l'autoaprenentatge.

Part de tot això composa el mapa estelar de la nostra propia resiliència???

com sempre, serà interessant que tots diguem la nostra...

(20/06/08) Reptes de l'Educació Social. Aportacions de la Pedagogia Social a l'educació de les infàncies i les adolescències acollides en Centres...

Ahir vaig tenir la gran sort de poder sentir i escoltar, de nou, un dels professors que linkejaré al marcador de la meva memòria. En Segun, va exposar la seva tesis doctoral, la qual es titula com he titulat l'article i de la que, com sempre vaig sortir il·luminat.

La llarga però no pesada exposició d'en Segundo Moyano, ens va transportar als dies d'Universitat en els que sentíem embadalits, com una persona de la seva trajectòria, ens regalava experiència i teoria. L'expo com a bon psicoanalista que crec que és en Segundo, (i si m'equivoco en alguna cosa em corregiu), inicia el recorregut el.líptic en el propi títol. Reptes de l'Educació Social. Aportacions de la Pedagogia Social a l'educació de les infàncies i les adolescències acollides en Centres Residencials d'Acció Educativa. Poc a poc va anar dexifrant paraula per paraula, ja que el propi títol, com l'autor va expliar, no és més que un inici però un final del propi anàlisi. Reptes, en el sentit d'afrontar quelcom de l'actualitat, escollir d'una manera reflexiva cap a on volem anar tenint en compte d'on venim. Parlem d'un canvi, o no, que té l'origen en allò conegut, en allò que ha existit i del que és fruit l'actual acció dels educadors i educadores en l'àmbit de la protecció a la infància.

Educació Social, esdevé un concepte ampli que aplicat a allò que es parla, afita la categoria a la que ens parla Moyano de reptes en la protecció de infància i adolescència. En Leo, que és vocal del CEESC (Col.legi d'educadores i educadors socials de Catalunya), parlava de rellançar i enfatitzar la paraula EDUCADOR sobre social, ja que , darrerament l'adjectiu s'ha menjat el substantiu i això ha desvirtuat la tasca dels professionals, cedint pas al mecenatge, la caritat, l'atenció sobre l'educació.

Les aportacions que la Pedagogia Social, pot fer en l'àmbit, passen per revisar els models de projectes que es decideixen utilitzar a l'hora de fer les nostres accions educatives, fugint i dignificant, netejant, el mal nom que acostumem a fer servir (intervencions) de connotació més policial, repressiva. Fer servir projectes que englobin com a fotograma el cicle que Núñez, o Tizio, ens han explicat sempre com a base i que esdevé el triangle bidireccional, format per l'agent de l'educació, el subjecte i la cultura com a eina de l'acció.

En Moyano parla de les infàncies, ja que no hi ha una infància, sinó que hi ha una i cadascuna d'elles, a les quals hem de reflexionar quina acció educativa fer servir en cada espai, en cada temps, en cadascuna.

Finalment afita les accions que es produeixin fruit de les aportacions de la Pedagogia Social, en un àmbit concret el de 1676 menors (o com es proposa des del col.legi, infants) en 89 Centres Residencials d'Acció Educativa i 305 infants en 12 Centres d'acolliment arreu de Catalunya.

La reflexió hi és i l'anàlisi també. La veritat és que a mi aquestes trobades en les que puc inscriure la meva experiència al llarg dels anys en el camp de l'educació dins el cercle dibuixat per la teoria, em serveix enormement, com deia el gran professor Antonio Latorre, refocalitzar la meva acció educativa i revisar les meves metodologies de treball, això purifica, filtra i millora segur les meves aportacions a les infàncies i adolescències del món.

Opinió (13/06/08)

A vegades crear un corrent d'opinió significa teoritzar i argumentar una nova visió de les teories educatives. Així és com els grups de treball fan per començar a crear nous estudis i teories de l'educació. Tot i que la didàctica ens mostra com un estudi teòric es fa des de la confecció de projectes de treball, al més pur estil científic social, per què no començar amb una petita reflexió i a veure que en surt.


Així doncs m'agradaria que parléssim, si algú ho desitja, de la resiliència infantil. Aquella capacitat, segons al meu entendre innata (i a vegades biològica) dels infants i adolescents a sobrevenir-se de les circumstàncies de la vida, de com refer-se, aprendre i avança més en pau amb sí mateix.

El fet de sentir-se capaç d'aprendre humilment i sota l'empara de qui ens dóna seguretat és un context resilient però com modificar la postura de l'educador, qui fa de paraigües, per escollir bons mètodes de pràctica d'aquesta difícil pràctica de resiliència??


Comencem pel principi i deixem les nostres preguntes i reflexions
Com ho fem els adults per aprehendre la resiliència infantil en nosaltres mateixos?
Com hem de ser per ser resilients?

no sé? preguntem-nos coses...

Tot Encaixa (25/01/08)

Finalmente, todo encaja!!

Hemos hecho el gran esfuerzo, hemos realizado la "special assamblery" (no sé si esto de utilizar el inglés le da otro aire al artículo" Desde luego hemo iniciado algo.

Al final conseguimos realizar el miércoles la asamblea con los chicos, debido al perfil de los chavales y al atractivo del texto (adaptado, que quiere decir que escogimos solo algunos párrafos) conseguimos que los chicos empezaran a abrirse, pero cual fue nuestra sorpresa y también nuestro trabajo, al ver que aquello que intentamos definir y nunca atrogamos al otro, de saque, la empatía, la tenían más asumida que lo que nosotros creemos tenerla. Hasta el final, los chicos no supieron que de lo que se trataba era de un texto escrito por una persona privada de libertad, y reflejaron algunas de las preocupaciones de los profesionales del texto a las de los profesionales del Centro (jeje que paradoja) lo que debe ser una reflexión para ellos lo fue para nosotros.

Pues sí, tenemos unos chicos con una gran empatía y además capaces de hacer importantes autoreflexiones. Creamos un ambiente nuevo de asamblea, que es el objetivo primero para poder propiciar a la recuperación de esta importante herramienta educativa y ellos ¡POR PRIMERA VEZ! propusieron cómo querían que fuese la siguiente.

Como dijo el ateo "que Dios nos recoja en su regazo", hemos creado un monstruo!!!

PD.: se aceptan sugerencias...

... I continuó de la manera más agridulce (17/01/08)

Recordais bloggers desde la prisión ... (y nuestra iniciativa asamblearia???)

Pues bien, no se ha podido llevar a cabo, de momento. No sufráis, porque si hay algún incondicional que está esperando comentar algo a cerca de los resultados del experimeto, podrá hacerlo.

Me explico.

Justo cuando la iniciativa se iba a poner en marxa ha pasado una de las mejores y de las peores cosas que pueden pasar en un Centro de Acogida. Por una parte es una gran noticia que se decidan los futuros de nuestros chicos. La incertidumbre, como decía aquel matemático llamado Heisenberg, tiene su amargura. Pero en detrimento de esa buena noticia nos encontramos con la desesperada situación de deber reconstruir todas nuestras dinàmicas educativas propuestas o pensadas hasta la fecha.

No pasa nada, repito, seguro que tendremos, por desgracia, otros usuarios angustiados que deban encontrar un espacio, asambleario de critica... y espero poder compartirlo con vosotr@s.

"Todo empezó por el principio" (05/01/08)

¿Recordáis bloggers desde la prisión?

Bien, ayer en mi trabajo (un centro de acogida de menores) pude experimentar la mágia de la navidad ;) Casi sin chicos y con un rato para dedicarme a la búsqueda y reflexiones acerca de cómo encarar nuestra asignatura pendiente, (hacer unas asambleas, orginales, particpativas y motivadoras para nuestros "clientes"), recordé cuando podiamos leer en clase aquellos artículos de blog, escritos por chicos que estaban en un centro penitenciario cumpliendo una condena y que participaban en el proyecto de la publicación de un (seguramente muy filtrado) blog.

Decidí lanzar un globo sonda y enseñar una copia impresa a mis compañeros y compañeras y todos, fascinados e interesados por este sorprendente blog (es estremecedor en algunos artículos) nos pusimos manos a la obra para abordar con los chicos la lectura conjunta de unos de aquesllos articulos.

Así pues, la semana que viene llevaremos a cabo la lectura de uno de los escritos donde se podían sacar muchas conclusiones positivas, a cerca de la injusticia que sienten los internos, el sentimiento de estar preso (compartido en alguna disputa por alguno de nuestros chicos), la angústia que supone que otro te controle, la sensación de soledad que eso produce ( y que también experimentan los chavales que permanecen en centros, normalmente por cuestiones ajenas a ellos). También habían muchas cosas escritas con las que no estaba de acuerdo, aunque son injusticias, las que estaban escritas, también verbalizadas por nuestros chicos.

Parece interesante, (para nosotros, los adultos educadores) que tal y como me dijo muy sabiamente un menor en una ocasión, porque tengamos una carrera no debemos creer saberlo todo.. y en efecto, será como todo lo que les preparamos, una oferta.. creeis que la aceptarán.

seguiremos informando...