dimecres, 8 de desembre del 2010

Energy!


Mi revelador interés por el programa de César Millan "Dog Whisperer" me lleva a dos autorreflexiones, salvando el filtro que todos podemos poner a programas televisivos que estan orientados básicamente a la obtención de share y que evidentemente obvian algunas escenas de poco interés respecto de esa meta.

Mi primera reflexión gira entorno a lo que en el programa se llama la energia. En PNL (programación neurolingüística) es algo similar a la acción posibilitadora. La creación de oportunidades que se produce cuando se enfoca una situación buscando conseguir aquello posible, partiendo de aquello positivo, de la intención positiva.

Mi segunda reflexión es más circundante a la visualización del contenido del programa, se refiere lo que a mi me aporta a nivel personal. La acepción de energia que supone la fuerza que impulsa a hacer o mantener algo. En mi caso la Energy, sale de mi a potencias diferentes y lo que la transforma potenciándola o atenuándola es el contacto social. (autojustificación que produce interferencias en mi self).

Los presupuestos de la PNL catalizan la propia energia para, en relación al contacto social, dar fuerza a nuestros actos comunicativos y de toma de decisiones. Dado que NO se puede NO comunicar y que a mayor responsabilidad sobre quienes somos y como nos comunicamos, tenemos más libertad y respeto conseguido, podemos decir que así nos relacionaremos con los demás.

En el programa hay algunos aspectos que me llaman la atención y que enlazo con experiencias vividas por mi. El hecho de creerse en un rol exacto (porque se acerca mucho a lo que queremos que sea) y preciso (porqué se situa dento del marco coherente en el que estamos) nos hace dominantes sobre esa situación. Así en los episodios de nuestras relaciones sociales (familiares, con amigos, con la pareja, o con nosotros mismos) pasan por tener respuestas coherentes o incoherentes a nustros actos comunicativos. Es fácil de saber: si uno de los componentes no recibe con precisión y exactitud aquello que espera, es que hay algo que modificar en nuestra relación. No obstante damos por bueno, a veces, horquillas que incluyen grados de satisfacción cercanos la posición exacta y precisa que buscamos tener. Ésto nos permite un tiempo de reflexión, que si no se sobrepasa ofrece la oportunidad de reconstituir nuestro objetivo y lograrlo.

Lo que anteriormente comenté parece obvio, y si estamos poco acostumbrados a practicarlo añadiríamos un PERO, "pero es dificil situarse siempre en ese modo comunicativo de precisión y exactitud". Realmente no es poco costoso llegar a dominarse en ello, porqué tradicionalmente en las relaciones personales hay un valor a lo pasional (y consecuentemente por ese dogma costoso, doloroso, victimista..)mostrado en varios medios de comunicación, en la literatura, en la enseñanza tradicional de la escuela, en las relaciones laborales, etc..

Trasladado a las relaciones que se producen entre usuarios y profesionales, entre usuarios con sus allegados (visto desde el profesional) y en la relación profesional con su familia/amigos hay ciertos cables invisibles que desde la perspectiva de la energy! debemos modelar en un sentido siempre afirmativo. La meta de esta exposición es poder pensar en ello en nuestras relaciones comunicativas y utilizar bien el esfuerzo, la inteligendcia emocional y la lingüística.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Política de reducció de danys!


Fa dies que em ronda pel cap una nova entrada al blog. Avuí puc recopilar aquestes idees que volen per l'univers mental concretades en el concepte, en la perpectiva de la política de reducció de danys.

Actualment és aquesta la perspectíva epistémica de la intervenció social. Realment els equips d'intervenció social a territori, però també, amb les peculiaritats, els centres i institucions, tenen aquest tipus de política per tal d'abordar les accions educatives que es desenvolupen.

Què vol dir política de reducció de danys? Doncs bé, la semiòtica d'aquest concepte aborda un ampli espectre d'acció a nivell funcional. És a dir, per començar és aquell fonament teoricopràctic que el que vol és que la persona sigui responsable, conscient i protagonista alhora dels seus actes, els quals tenen resultats. Aquests resultats, que habitualment tendim a categoritzar prioritàriament si són negatius (per sí o pels altres) i molt residualment positius, tenen uns efectes sobre la població. Per tant el ventall va desde intervencions més conductistes a accions transversals que fan augmentar els aprenentatges personals per a la presa de decisions i la cerca de la millor opció de vida individual, grupal i comunitària.

Què passa amb aquest tipus de política? La demoscòpia familiar, és a dir aquella poc científica i esbiaixada que prové dels vents populars demanda cada cop més aplicacions dures i restrictives cap a situacions marginals, dificultats psicosocials, addiccions, actes delictius, etc. Des d'aquest punt de vista, possiblement a curt termini podem acceptar que l'aparença de la foto per zones semblaria controlada. ... Meeec Error, La concentració i aïllament de les persones que tenen dificultats, fa que les desigualtats augmentin no sols en nombre sino en pèrdua de qualitat. Pensem que l'estat del benestar, fins els nostres dies, ha permés que cada cop un grup més ampli de societat visqui i a més visqui millor. Si a l'Espanya de la postguerra els infants morien de gana i l'única medicina que un metge podia donar era menjar, i no es donava, actualment la pérdua de drets no implica, per sort la mort per inanició, però si un decalaix estructural de la societat sencera comparada amb l'estatus garantit i l'estatus nihilitzat.

Així doncs, el que vull dir és que la pérdua de drets, que és en definitiva la posició que alguns mantenen com a alternativa a la reducció de danys (en la que es garenteixen a tothom uns mínims, tot i que la majoria es trobi en el llindar) suposa un flac favor a les expectatives (potser utópiques) de viure millor.

La comlexitat de xarxes politico-socials, l'entramat de lleis que de manera secundària socialitzen les poblacions occidentals, s'equilibra constantment entre els beneficis (el progés social, la garantia pública dels drets) i els perjudicis (l'excés legislatiu, el nihilisme en la identitat individual.

Cada cop que "jutgem" sobre les accions socials que es duen a terme, com a jutges, hem de buscar beneficis i perjudicis per a nosaltres, per l'acció i el usuari a qui va destinada, per la comunitat i per la societat; aleshores estem a prop, tot i no haver arribat a l'epicentre, de sentenciar una de les opcions correctes.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Reestrena!

Benvolgudes i benvolguts,

He canviat l'aspecte del blog, perquè tingui una aparença més neta, més fàcil de llegir i donant més importància al text que és en realitat allò que és més rellevant.

Espero que us agradi


L'autor

dilluns, 20 de setembre del 2010

La cíclica levedad del ser o Inconstancia de ánimo y ligereza en las cosas



N'hi ha molts i moltes, (i jo iclós) que pensen que els anys es mesuren com si fòssin cursos escolars. Feliç any nou!!!

L'ésser humà és aquell que té la capacitat de determinar dues velocitats harmòniques o no diferents entre sí i diferents a la real, tant individual, com grupal, com comunitària, com col.lectiva. Una de les circumstàncies que ocòrren donada aquesta nefasta definició, és precisament la de les situacions desig i les situacions reals. La velòcitat circular, la fòrmula de la qual és, ens afirmaria la evidència (que em perdoni en Hawkins si faig una falàcia) que l'home viatjant a velocitat circular, donat que pasa el temps es mou en l'espai "humà". Tanmateix si el temps es reedita cada setembre i per tant l'estat desitjat i real tornen a coincidir a l'inici, concloc: és la raó que no ens movem o bé que ens movem i tornem enrere senes avançar.

Què vull dir en realitat? És Ben senzill; aquelles propostes repetides de millora, fins que no es conclouen, ens fan gastar una energia increïble per no ser acomplides. És com donar voltes sobre un eix, tornant sempre al mateix lloc, a l'estat desitjat.

La veritat és que crec que molta gent voldríem saber més, tenir més, fer més, o això diem a vegades, en moments i situacions determinades. Es veu molt clarament al començament de cada cicle. Però la situació real ens engoleix, tant intensament que ni ens adonem. De fet, l'altre dia veient la tele, vaig recordar en boca d'una col.laboradora, que la terra gira al voltant del sol a 30km per segon i a la vegada gira amb la galàxia a 250 km per segon... i gairebé ningú es mareja!

Tornant de la immensitat a l'ésser humà, al nostre cicle d'aprenentatge va molt a poc a poc, perquè tal i com hem aprés (ràpidament) a no marejar-nos amb les voltes de La Terra o la Galàxia, hi ha quelcom que ens impedeix aprendre a no marejar-nos davant les lliçons que la cultura i l'educació ens poden aportar. D'aquí que la feina que desenvolupem els educadors i les educadores sigui tant difícil i a vegades sembli estar inscrita en un cercle perfecte. El que em fa pensar, quí diu que som als qui els altres hàgin de prendre com a referència per no seguir donant voltes sobre el propi eix?

Aleshores, quan un fa aquesta pregunta, els educands educadors ens fan veure el cercle en comptes des d'adalt, des d'un costat i ens n'adonem que no era un cercle que acaba i comença al mateix lloc, sino que era una espiral circular, que avança, donant voltes sobre la pròpia cultura, sobre la pròpia educació

dissabte, 17 de juliol del 2010

Interessant víedo sobre el moment crític de la rabieta infantil




Quan els infants mantenen actituds de ràbia, d'enuig, (com els adults) respon a la cerca d'una estratègia que solucioni aquell desig que apareix i que no queda satisfet. En el vídeo destaca dues idees molt importants que contextualitzen aquest tipus d'acció educativa. Una, la d'entendre aquesta acció com una possible i no en totes les ocasions, vàlida intervenció. Dos, en la necessitat de ponderar la relació entre efectivitat/benefici (pel nen/a) i el temps d'assoliment (pel cuidador/a).

Una de les millors respostes que podem oferir a les preguntes "encobertes via enuig" dels nens i nenes, és oferir plataformes d'acció educativa que provoquin, que precipitin, com més vegades possibles, un espaitemps de gaudi, de "bon rotllo", de sintonia entre els participants de l'espaitemps, que no pas de frustració, d'enuig, de "mal rotllo". És senzill escriure-ho comparat amb la pràctica real, però no és ni impossible, ni improbable.

diumenge, 31 de gener del 2010

Revolució!!!, ...revolució?


L'altre dia vaig anar a una interessant presentació de llibre, “Els rebels del benestar. Claus per a la comunicació amb els nous adolescents”. Jordi Royo, psicòleg especialitzat en toxicomaníes i col.laborador entre d'altres d'un centre d'atenció terapèutica. La presentació parlava de la comunicació amb els adolescents, però més enllà d'això obria la reflexió a una crítica al model que jo anomeno "altres temps foren millors".

Un dels arguments que més importància va tenir per a mi va ser la dualitat entre jove-economia.

Ja fa uns díes que vaig rumiant sobre la importància que adquireixen els joves en l'economia. Darrerament hem de socialitzar la idea que alguna cosa de la formació dels joves ha d'estar canviant o si més no del valor afegit que suposa ser jove i tenir coneixements que dècades enrera tenia un segment de la població cinc o deu anys més grans que ara. L'imparable procés d'adultificació d'aquest segment de població va a dues velocitats. És genial tenir població jove (una part d'ella) que té coneixements i formació més temprana que generacions enrere ja que és aquesta una forma d'allargar la vida formativa i educativa de la societat, composada per la xarxa d'aquests individus socials. D'altra banda hi ha un conujunt de joves "jasp" com dèia l'anunci de Renault, que són socialment poc compromesos, moralment individualistes, individualment immadurs.

La maduresa individual i social aplicable tant a la vessant biopsicosocial com a l'econòmica en relació amb els joves és el que l'autorealització a Maslow. Tot el que queda pel darrera d'aquesta punta de piràmide, és la vida. Segurament tots ens movem al llarg de la piràmide basculant d'un a altre extrem, de la base a la punta, de la cerca necessaria d'allò més bàsic. Cosa que no podem dir avuí dia que garanteixi l'Estat del Benestar i l'autorealització, que tampoc garanteix aquest sistema.

L'engany d'aquest sistema fa que tinguem uns Serveis Socials públics i universals, és a dir per a tothom que no poden assumir la demanda de manera que puguin donar resposta a la societat dignament. És a dir, no que els Serveis Socials siguin dignes sino que aconsegueixin que tots els beneficiaris visquin amb la dignitat que pel simple fet de ser han de tenir. Mai la societat catalana ha fet bandera d'una dignitat universal, però la desafecció, ja no per la política que al cap i a la fi és l'eina que la societat té per arribar a aquests objectius, sino la desafecció social, aquella que una part practica de forma inconscient, que no subconscient i evidentment pensa que no vol patir, donat que tothom volem gaudir dels beneficis gratuits de l'Estat del Benestar, és l'inici de l'esquerda que ha de trencar tot l'iceberg en el que s'ha convertit el sistema neoliberal.

Tornant a la presentació del llibre, l'autor parlava de canvis en els models de valors que actualment són hegemònics entre els joves (futurs adults madurs). Tota aquesta desafecció social i humana fa que sigui com més necessari que mai l'acció activa, educativa i sobretot cultural de canvi de paradigma, l'assoliment de l'E.B. ha significat que aquells que hem aconseguit el que abans era una realitat pels terratinents i proletaris intoxiqui i exclogui un gran terç de població que pateix una depauperant situació en procés d'empitjorament.

dijous, 7 de gener del 2010

Notícia de la visita de la Consellera Capdevila a Can Rubió (des 09)

La consellera Carme Capdevila visita el Centre Residencial d’Acció Educativa Can Rubió

S’ha reunit amb el director del centre i l’equip educatiu a qui ha agraït el treball de suport als menors

La consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, ha visitat aquest matí el Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) ‘Can Rubió’ a Esparreguera (Baix Llobregat). La consellera s’ha reunit amb l’equip directiu i els treballadors del centre, als quals ha agraït la feina educativa i d’integració que fan amb els infants i adolescents que acull aquest equipament. Durant la seva estada han acompanyat la consellera la Secretària d’Infància i Adolescència, Imma Pérez, i el director general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Xavier Soley.

Els CRAE són establiments que ofereixen als i les menors un recurs al medi familiar quan aquest és inexistent, s’ha deteriorat o té greus dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. Substitueixen temporalment la família en els casos en que l’Administració detecta una situació de desemparament en el menor i ha suspès temporalment l’exercici de la pàtria potestat als pares.

El CRAE ‘Can Rubió’ és un centre propi del Departament d’Acció Social i Ciutadania que actualment atén 25 nois i noies d’entre 12 i 18 anys amb problemes de salut mental. L’equipament es va inaugurar a Sitges el 1992 com a experiència pilot i el 2001 es va traslladar al seu emplaçament actual. El centre disposa d’aules escolars, tallers, una granja-escola, piscina, pista esportiva i un hort.

A ‘Can Rubió’ hi treballen 26 educadors i educadores socials i dos mestres de taller, tots ells adscrits al Departament d’Acció Social i Ciutadania. També hi ha dos mestres, que depenen del Departament d’Educació, i un equip clínic, que depén de Salut.

Actualment a Catalunya hi ha 104 Centres Residencials d’Acció Educativa que acullen 1.976 infants i adolescents. La consellera Capdevila ha destacat durant la seva estada a ‘Can Rubió’, ‘l’esforç i la tenacitat de totes les persones que treballen amb aquests menors que, sovint, arriben als centres després de patir un procés de tensió i dolor’. Per aquest motiu, Carme Capdevila ha destacat la gran de les persones que treballen ‘al costat d’infants que passen dificultats i amb l’objectiu d’aconseguir que mirin el futur amb il·lusió i esperança’.