dilluns, 20 de setembre de 2010

La cíclica levedad del ser o Inconstancia de ánimo y ligereza en las cosas



N'hi ha molts i moltes, (i jo iclós) que pensen que els anys es mesuren com si fòssin cursos escolars. Feliç any nou!!!

L'ésser humà és aquell que té la capacitat de determinar dues velocitats harmòniques o no diferents entre sí i diferents a la real, tant individual, com grupal, com comunitària, com col.lectiva. Una de les circumstàncies que ocòrren donada aquesta nefasta definició, és precisament la de les situacions desig i les situacions reals. La velòcitat circular, la fòrmula de la qual és, ens afirmaria la evidència (que em perdoni en Hawkins si faig una falàcia) que l'home viatjant a velocitat circular, donat que pasa el temps es mou en l'espai "humà". Tanmateix si el temps es reedita cada setembre i per tant l'estat desitjat i real tornen a coincidir a l'inici, concloc: és la raó que no ens movem o bé que ens movem i tornem enrere senes avançar.

Què vull dir en realitat? És Ben senzill; aquelles propostes repetides de millora, fins que no es conclouen, ens fan gastar una energia increïble per no ser acomplides. És com donar voltes sobre un eix, tornant sempre al mateix lloc, a l'estat desitjat.

La veritat és que crec que molta gent voldríem saber més, tenir més, fer més, o això diem a vegades, en moments i situacions determinades. Es veu molt clarament al començament de cada cicle. Però la situació real ens engoleix, tant intensament que ni ens adonem. De fet, l'altre dia veient la tele, vaig recordar en boca d'una col.laboradora, que la terra gira al voltant del sol a 30km per segon i a la vegada gira amb la galàxia a 250 km per segon... i gairebé ningú es mareja!

Tornant de la immensitat a l'ésser humà, al nostre cicle d'aprenentatge va molt a poc a poc, perquè tal i com hem aprés (ràpidament) a no marejar-nos amb les voltes de La Terra o la Galàxia, hi ha quelcom que ens impedeix aprendre a no marejar-nos davant les lliçons que la cultura i l'educació ens poden aportar. D'aquí que la feina que desenvolupem els educadors i les educadores sigui tant difícil i a vegades sembli estar inscrita en un cercle perfecte. El que em fa pensar, quí diu que som als qui els altres hàgin de prendre com a referència per no seguir donant voltes sobre el propi eix?

Aleshores, quan un fa aquesta pregunta, els educands educadors ens fan veure el cercle en comptes des d'adalt, des d'un costat i ens n'adonem que no era un cercle que acaba i comença al mateix lloc, sino que era una espiral circular, que avança, donant voltes sobre la pròpia cultura, sobre la pròpia educació