diumenge, 23 de febrer de 2014

Educació amb Persones Adultes. Persones Adultes amb Educació

Què tinc a aportar a l'educació de persones adultes... 

 Rellegint a Paulo Freire un sembla que connecta amb records i projeccions en les relacions educatives i en la concepció del món. Per a què serveix l'Educació? 

 Tinc entre mans una intervenció que és purament l'acompanyament a l'educació de persones adultes. El fet és que penso i repenso com fer per germinar la llavor de l'inquietud per desenvolupar capacitats d'aprenentatge en lectoescriptura d'una noia molt jove, però amb un alt analfabetisme. 

 Val a dir que és en el llegir i escriure que les seves capacitats són encara molt reduïdes, ja que en altres àmbits de la vida és una veritable experta. 

 Recentment he pogut compartir amb altres professionals aliens al dia a dia d'un Educador Social, des de la perspectiva que enfoco el meu interés per crear interés. Ella amb tres criatures tan petites i tantes coses per resoldre vull que aprengui a fer la p amb la a. No obstant crec que rau en l'educació que habiliti un espai interior per omplir d'altres sabiduríes. Ella em diu que li fa vergonya no entendre quan li parlen català, o que algú pugui riure perquè no sap escriure i jo encara li estic parlant del creixement personal. Què vull amb la meva insistència?? Vull que pugui emocionar-se per llegir un fragment, que plori com ho he fet jo amb el final d'un llibre, que senti l'orgull de ser ella qui va ensenyar la seva filla a escriure la paraula pau, amor, llibertat, respecte... que pugui portar els seus tres marrecs al parc güell, perquè sap llegir els itinerris del metro o que algun dia sigui ella la que escrigui què vol que resi el seu epitafi. 

El llegir ens fa lliures.. deia una campanya publicitària. Entenc que potser no vaig pel camí més adequat ja que encara no he sabut trobar la manera, la recepta d'aigua, llum i terra perquè comenci a brotar la llavor plantada, però sé que ho aconseguiré perquè sé que ella ho aconseguirà. 

diumenge, 1 d’abril de 2012

CARTA OBERTA DIRIGIDA A TOT EL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Això que segueix em va preocupar molt.
Estic dolgut pel que li ha ensenyat Catalunya als infants i adolescents. Que el valor de la seva participació es menys que zero.

CARTA OBERTA DIRIGIDA A TOT EL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i Honorables senyors i senyores, consellers i conselleres del Govern. Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en especial infants i adolescents,

El passat 29 de març molts pobles de Catalunya van celebrar una manifestació pública de l’opinió que per a molts de nosaltres té la situació actual i concretament la situació provocada per les retallades i la reforma laboral. Aquesta carta no és per a valorar o opinar sobre les causes i conseqüències de les mateixes sino per a demanar-vos, polítics i ciutadans en general que prenguem nota de l’impacte que té sobre la nostra infància els actes deliberats o no que podem decidir prendre.

La participació infantil a la vida de ciutadania es recull específicament des de l’Estatut d’Autonomia (2006) fins a la Llei 14/2010 del 27 de maig, Llei de drets i oportunitats de l’Infància i l’Adolescència. També ocupa el primer capítol de les Bases pel Pacte Nacional per la Infància i l’Adolescència de Catalunya. Així doncs, entenc que és un tema, la participació dels infants i adolescents, que com a societat té un espai rellevant de les agendes, de les accions socials i polítiques.

Es diu de la participació de la infància que: “...aprenden un montón de cosas importantes: a mirar crítica y constructivamente su ciudad; a pedir, proponer y, si es el caso, protestar y exigir; aprenden que las cosas no tienen por qué ser kafkianas, que es posible cambiarlas; aprenden que puede haber adultos sensibles —incluso aunque sean políticos— que les escuchen y que les hagan caso, pero que no siempre van a salirse con la suya; aprenden a defender lo propio pero también a interesarse por lo de los demás; aprenden seguramente a sentirse más de su ciudad y a amarla; aprenden, en definitiva, a participar. Y lo aprenden de la única manera que resulta verdaderamente eficaz: participando de verdad.” (Novella, A. i Trilla, J. Educación y participación social de la infancia. Revista iberoamericana n.23).

Durant la manifestació, vaig veure molts infants i adolescents participant amb els seus pares i mares en aquesta. Si bé, això no és una disertació o estudi sobre la implicació de la participació, sí que és per destacar la importància pedagògica que té, que els més petits i els adolescents aprenguin, què és demanar democràticament allò que creus i que vols. Durant la manifestació vam donar una mala imatge, molt més dolenta que perdre el prestigi de la “marca Barcelona”. Amb l’actuació de les forces de seguretat, vam donar la imatge que fa por anar a actes de participació ciutadana perquè la policia pot fer-te mal. Que via els mitjans de comunicació, els polítics desprestigíen i menyspreuen les reivindicacions socials i sobretot que els comandaments polítics i técnics no han fet cap esment públic sobre la repercusió que va tenir per a molts nens i nenes que es trobaven sota els efectes de les batudes, el llançament de gasos lacrimògens i les corredises, sirenes i càrregues policials i mai podran aprendre la importància que per la democràcia i la vida en societat té una manifestació.

Us demanaria doncs, que sense entrar a valorar l’actuació policial, hi reflexioneu. Que penseu els efectes (anti)pedagògics que va tenir aquella actuació i que us adreceu als infants i adolescents com una mesura reparadora i educativa. Com diu la llei i també l’ètica. “Es necessita de tot un poble per educar un infant”.


Gràcies

divendres, 3 de febrer de 2012

In Time


Cuando el otro día una compañera de trabajo, a la que tengo muy alto respeto profesional y admiración me dijo que le parecía buena la película 'In Time' me pareció estar oyendo visiones. Después me relajó saber que se refería a un aspecto concreto del argumento. El hecho de vivir según el tiempo asignado y morir según el tiempo no comprado.

El hecho me hace reflexionar sobre otra conversación que he tenido frecuentemente, tanto en el ámbito familiar, como en el profesional. El tiempo, que "nunca tenemos" parece ser el remedio a los males. Pero el remedio utópico que nunca va a hacerse realidad de modo que sabemos que si lo tubieramos nos aliviaría. (como en la pelicula).

Todo esto viene porqué creo firmemente que se puede llegar a conseguir, que se puede alcanzar disponer de un tiempo que produzca la mejora de las relaciones educativas. Esto es, que comunmente andamos con el paso canviado y no logramos disponer del espacio para atender cada peculiaridad de las situaciones educativas o del goce familiar. Si se consigue recuperar el paso, creo que es posible ampliar tiempos para reflexionar sobre la propia tarea educativa y así tiempo para gozar de la relación familiar.

Creo porqué lo he experimentado en el laboratorio de la Educación Social, que situaciones muy desestructuradas, filtradas por el "darse tiempo" mejoran, incluso hasta el punto de recuperar el paso. Cuando nos hemos podido dar tiempo, para probar, equivocarnos y pensar... sobretodo pensar, descubrimos que como cada cerradura existe una llave que nos permite abrir la puerta y dejar entrar aire nuevo en el aprendizaje, en el bienestar.

También debo decir que el laboratorio nos permite ejemplificar unas condiciones concretas para desarrollar nuestro proyecto, cosa que en la vida real, no suele pasar. Entonces es facil decir que ha sido porqué el otro es de tal o de cual forma de ser y que hagamos lo que hagamos no cambiará nada. Pero sí que cambia.

Sin duda, agradezco a todas las madres y todos los padres que educan a sus hijos, lo bien que lo hacen la mayoría; a aquellos con más dificultades, también. Y les felicito salvo en una excepción. Cabe señalarles que si todo va "mal" y "no hay nada que hacer" lo mejor es "comprar un tiempo", cerrar los ojos, pensar y hacer que todo vaya "bien" y que todo "quede por hacer". Objetivo,..., ser felices.

dijous, 19 de gener de 2012

En Lluita!, aquí sí és En defensa!

Aquest paràgraf, li he demanat a la meva amiga Natalia si el podia penjar i m'ha deixat, diu que no es d'ella (doncs serà de tots)

Sóc mestra, sense por i sense complexes.
Sóc mestra, i estic orgullosa de ser-ho.
Sí, tinc dos mesos de vacances però també un horari de docència directa prou dens.
Sóc mestre, treballo a l’escola i fora d’aquesta, i la gent no ho sap, però a mi no m’importa
Sóc mestra i no discuteixo els dies de descans dels bombers, ni dels funcionaris de presons, ni ….
... ... Sóc mestra i quan vaig a un advocat, no li ... discuteixo les lleis, només vull que em defensi.
Sóc mestra i quan vaig per l’autovia, condueixo amb plena confiança perquè la va dissenyar un enginyer de camins.
Sóc mestra i visc tranquil·la a casa meva, que en el seu dia la va fer un obrer.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i ensenyo cada dia als meus alumnes, els arrepleguo amb alegria i aprenc d’ells molt.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i treballo cada dia amb personetes sensibles i fràgils.

Sóc mestra i intento ensenyar-los a treballar, a esforçar-se a tenir dignitat, a compartir, a respectar...
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Em baixen el sou, em congelen el sou, me’l tornen a baixar, m’incrementen el número de nens per aula,….
Però….vosaltres, Qui us penseu que sou?

dissabte, 14 de gener de 2012

No estem sols!!

Una simple frase pot tenir, com el post d'avuí, segons el context, diferents significats...


No estem sols! això penso. I m'enfada pensar-ho, alhora que frustra la meva intervenció. Quan a nivell professional fem la planificació d'un cas, un constructe, ens trobem que al no estar sols en la intervenció apareixen elements que provenen d'altres professionals i d'altres usuaris satèl.lits* (els podriem anomenar així). Quan aquests Altres intervenen les nostres intervencions, aquestes poden arribar a modificar la seva essència. Aquest fet em porta a pensar dues reflexions contraposades. Per una banda el fet que altres intervinguin en l'acció que s'està desenvolupant és injust i dificulta obtenir el resultat esperat. De vegades per bo, tot i que sovint per mal, ja que el propi usuari es veu abocat a l'abisme del pensament de dos professionals que tenen visions diferents del cas (que dóna la casualitat que acostuma a ser la vida de l'usuari que de primeres ja tenia una pròpia visió del cas, és a dir de la seva pròpia vida). Per altra banda també em porta a qüestionar-me críticament la meva planificació, donat que si no havia previst aquestes intervencions alienes és que o bé no he treballat amb la xarxa, que també atén el cas, prou bé, o bé no he tingut en compte que això podia passar. Aquest fet acaba repercutint (i ja no m'atreveixo a dir si per bé o malament) al propi usuari i al seu cas.




No estem sols! això penso. I m'alegra pensar-ho, perquè sento les notícies a diari, m'agrada sentir-les i llegir-les d'una i altra font i fins i tot presto molta atenció a aquestes notícies, enteses pels altres. La crisi i en nom d'aquesta tot. Però si fem una interrelació d'aquest tot en forma de fil que enllaci d'una a altra causalitat, dóna la casualitat, que em trobo en un etsocac. Les notícies ens porten a que la única solució que troben aquells que em escollit per gestinar-nos lo públic, coincideixen majoritàriament (i per tant a la pràctica és el que tothom assumeix) a responsabilitzar-nos i com a professionals obliguem a responsabilitzar als altres. Polítiques i mesures que graven el més pobre i exculpen el més ric, que curiosament segons aquests fils conductors d'una notícia a altra, ens mostran ser els que han promocionat un aprofitament quan les coses ens anàven una mica millor de la classe menys adinerada i un aprofitament ara que la classe menys adinerada ho esta passant tant malament. Veig com la gent fa cua en un menjador social i com els consells directius cobren centenars d'euros en dietes (no controlades per ningú) per fer la seva feina. Totes dues parlen d'una necessitat bàsica que segons Maslow, es situaria a la base de la piràmide de necessitats, però amb un significat tant diferent en un i altre cas.



No, no estem sols!! això només ens porta a un punt. Estem comdemnats a entendre'ns i a lluitar perquè sortim tots beneficiats.

diumenge, 8 de gener de 2012

Recentment...

Recentment..una bona professional que està tant a dalt com ala base de la piràmide que forma el sistema de protecció a la infància em deia: - els educadors han de tornar a trepitjar carrer i deixar els despatxos!-.

Recentment..la feina de despatx creix indirectament proporcional a l'eficàcia que vivencïo en algunes intervencions.

Recentment..els usuaris estan fatal!!! curiosament la vida els hi posa cada cop més difícil.

Recentment..la crisi li ha fet un gran favor a aquells i aquelles que els avorreix el tema social, llegeixi's mercats, polítics (alguns), els que si tenen treball (alguns), el que malanomenem la gent, la societat.

Recentment..l'alienació i l'individualisme és l'única sortida emocional per alguns que han deixat de pensar en plural.

Recentment..alguns professionals estan pitjor que els seus subjectes de treball.

Recentment..alguns professionals que reparteixen PIRMIs en necessitaran una, perquè no tindràn altra sortida.

Recentment..els cantautors estan callats, no se senten els intel.lectuals, muts, cecs, sords, mutilats de la ploma, o del piano.

Recentment un polític d'UPyD guanya el premi Nadal, amb una obra que probablement estigui bé llegir-la.

Recentment..torno a escriure al blog..a veure si dura!!