divendres 3 de febrer de 2012

In Time


Cuando el otro día una compañera de trabajo, a la que tengo muy alto respeto profesional y admiración me dijo que le parecía buena la película 'In Time' me pareció estar oyendo visiones. Después me relajó saber que se refería a un aspecto concreto del argumento. El hecho de vivir según el tiempo asignado y morir según el tiempo no comprado.

El hecho me hace reflexionar sobre otra conversación que he tenido frecuentemente, tanto en el ámbito familiar, como en el profesional. El tiempo, que "nunca tenemos" parece ser el remedio a los males. Pero el remedio utópico que nunca va a hacerse realidad de modo que sabemos que si lo tubieramos nos aliviaría. (como en la pelicula).

Todo esto viene porqué creo firmemente que se puede llegar a conseguir, que se puede alcanzar disponer de un tiempo que produzca la mejora de las relaciones educativas. Esto es, que comunmente andamos con el paso canviado y no logramos disponer del espacio para atender cada peculiaridad de las situaciones educativas o del goce familiar. Si se consigue recuperar el paso, creo que es posible ampliar tiempos para reflexionar sobre la propia tarea educativa y así tiempo para gozar de la relación familiar.

Creo porqué lo he experimentado en el laboratorio de la Educación Social, que situaciones muy desestructuradas, filtradas por el "darse tiempo" mejoran, incluso hasta el punto de recuperar el paso. Cuando nos hemos podido dar tiempo, para probar, equivocarnos y pensar... sobretodo pensar, descubrimos que como cada cerradura existe una llave que nos permite abrir la puerta y dejar entrar aire nuevo en el aprendizaje, en el bienestar.

También debo decir que el laboratorio nos permite ejemplificar unas condiciones concretas para desarrollar nuestro proyecto, cosa que en la vida real, no suele pasar. Entonces es facil decir que ha sido porqué el otro es de tal o de cual forma de ser y que hagamos lo que hagamos no cambiará nada. Pero sí que cambia.

Sin duda, agradezco a todas las madres y todos los padres que educan a sus hijos, lo bien que lo hacen la mayoría; a aquellos con más dificultades, también. Y les felicito salvo en una excepción. Cabe señalarles que si todo va "mal" y "no hay nada que hacer" lo mejor es "comprar un tiempo", cerrar los ojos, pensar y hacer que todo vaya "bien" y que todo "quede por hacer". Objetivo,..., ser felices.

dijous 19 de gener de 2012

En Lluita!, aquí sí és En defensa!

Aquest paràgraf, li he demanat a la meva amiga Natalia si el podia penjar i m'ha deixat, diu que no es d'ella (doncs serà de tots)

Sóc mestra, sense por i sense complexes.
Sóc mestra, i estic orgullosa de ser-ho.
Sí, tinc dos mesos de vacances però també un horari de docència directa prou dens.
Sóc mestre, treballo a l’escola i fora d’aquesta, i la gent no ho sap, però a mi no m’importa
Sóc mestra i no discuteixo els dies de descans dels bombers, ni dels funcionaris de presons, ni ….
... ... Sóc mestra i quan vaig a un advocat, no li ... discuteixo les lleis, només vull que em defensi.
Sóc mestra i quan vaig per l’autovia, condueixo amb plena confiança perquè la va dissenyar un enginyer de camins.
Sóc mestra i visc tranquil·la a casa meva, que en el seu dia la va fer un obrer.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i ensenyo cada dia als meus alumnes, els arrepleguo amb alegria i aprenc d’ells molt.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i treballo cada dia amb personetes sensibles i fràgils.

Sóc mestra i intento ensenyar-los a treballar, a esforçar-se a tenir dignitat, a compartir, a respectar...
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Em baixen el sou, em congelen el sou, me’l tornen a baixar, m’incrementen el número de nens per aula,….
Però….vosaltres, Qui us penseu que sou?

dissabte 14 de gener de 2012

No estem sols!!

Una simple frase pot tenir, com el post d'avuí, segons el context, diferents significats...


No estem sols! això penso. I m'enfada pensar-ho, alhora que frustra la meva intervenció. Quan a nivell professional fem la planificació d'un cas, un constructe, ens trobem que al no estar sols en la intervenció apareixen elements que provenen d'altres professionals i d'altres usuaris satèl.lits* (els podriem anomenar així). Quan aquests Altres intervenen les nostres intervencions, aquestes poden arribar a modificar la seva essència. Aquest fet em porta a pensar dues reflexions contraposades. Per una banda el fet que altres intervinguin en l'acció que s'està desenvolupant és injust i dificulta obtenir el resultat esperat. De vegades per bo, tot i que sovint per mal, ja que el propi usuari es veu abocat a l'abisme del pensament de dos professionals que tenen visions diferents del cas (que dóna la casualitat que acostuma a ser la vida de l'usuari que de primeres ja tenia una pròpia visió del cas, és a dir de la seva pròpia vida). Per altra banda també em porta a qüestionar-me críticament la meva planificació, donat que si no havia previst aquestes intervencions alienes és que o bé no he treballat amb la xarxa, que també atén el cas, prou bé, o bé no he tingut en compte que això podia passar. Aquest fet acaba repercutint (i ja no m'atreveixo a dir si per bé o malament) al propi usuari i al seu cas.




No estem sols! això penso. I m'alegra pensar-ho, perquè sento les notícies a diari, m'agrada sentir-les i llegir-les d'una i altra font i fins i tot presto molta atenció a aquestes notícies, enteses pels altres. La crisi i en nom d'aquesta tot. Però si fem una interrelació d'aquest tot en forma de fil que enllaci d'una a altra causalitat, dóna la casualitat, que em trobo en un etsocac. Les notícies ens porten a que la única solució que troben aquells que em escollit per gestinar-nos lo públic, coincideixen majoritàriament (i per tant a la pràctica és el que tothom assumeix) a responsabilitzar-nos i com a professionals obliguem a responsabilitzar als altres. Polítiques i mesures que graven el més pobre i exculpen el més ric, que curiosament segons aquests fils conductors d'una notícia a altra, ens mostran ser els que han promocionat un aprofitament quan les coses ens anàven una mica millor de la classe menys adinerada i un aprofitament ara que la classe menys adinerada ho esta passant tant malament. Veig com la gent fa cua en un menjador social i com els consells directius cobren centenars d'euros en dietes (no controlades per ningú) per fer la seva feina. Totes dues parlen d'una necessitat bàsica que segons Maslow, es situaria a la base de la piràmide de necessitats, però amb un significat tant diferent en un i altre cas.



No, no estem sols!! això només ens porta a un punt. Estem comdemnats a entendre'ns i a lluitar perquè sortim tots beneficiats.

diumenge 8 de gener de 2012

Recentment...

Recentment..una bona professional que està tant a dalt com ala base de la piràmide que forma el sistema de protecció a la infància em deia: - els educadors han de tornar a trepitjar carrer i deixar els despatxos!-.

Recentment..la feina de despatx creix indirectament proporcional a l'eficàcia que vivencïo en algunes intervencions.

Recentment..els usuaris estan fatal!!! curiosament la vida els hi posa cada cop més difícil.

Recentment..la crisi li ha fet un gran favor a aquells i aquelles que els avorreix el tema social, llegeixi's mercats, polítics (alguns), els que si tenen treball (alguns), el que malanomenem la gent, la societat.

Recentment..l'alienació i l'individualisme és l'única sortida emocional per alguns que han deixat de pensar en plural.

Recentment..alguns professionals estan pitjor que els seus subjectes de treball.

Recentment..alguns professionals que reparteixen PIRMIs en necessitaran una, perquè no tindràn altra sortida.

Recentment..els cantautors estan callats, no se senten els intel.lectuals, muts, cecs, sords, mutilats de la ploma, o del piano.

Recentment un polític d'UPyD guanya el premi Nadal, amb una obra que probablement estigui bé llegir-la.

Recentment..torno a escriure al blog..a veure si dura!!

dimecres 8 de desembre de 2010

Energy!


Mi revelador interés por el programa de César Millan "Dog Whisperer" me lleva a dos autorreflexiones, salvando el filtro que todos podemos poner a programas televisivos que estan orientados básicamente a la obtención de share y que evidentemente obvian algunas escenas de poco interés respecto de esa meta.

Mi primera reflexión gira entorno a lo que en el programa se llama la energia. En PNL (programación neurolingüística) es algo similar a la acción posibilitadora. La creación de oportunidades que se produce cuando se enfoca una situación buscando conseguir aquello posible, partiendo de aquello positivo, de la intención positiva.

Mi segunda reflexión es más circundante a la visualización del contenido del programa, se refiere lo que a mi me aporta a nivel personal. La acepción de energia que supone la fuerza que impulsa a hacer o mantener algo. En mi caso la Energy, sale de mi a potencias diferentes y lo que la transforma potenciándola o atenuándola es el contacto social. (autojustificación que produce interferencias en mi self).

Los presupuestos de la PNL catalizan la propia energia para, en relación al contacto social, dar fuerza a nuestros actos comunicativos y de toma de decisiones. Dado que NO se puede NO comunicar y que a mayor responsabilidad sobre quienes somos y como nos comunicamos, tenemos más libertad y respeto conseguido, podemos decir que así nos relacionaremos con los demás.

En el programa hay algunos aspectos que me llaman la atención y que enlazo con experiencias vividas por mi. El hecho de creerse en un rol exacto (porque se acerca mucho a lo que queremos que sea) y preciso (porqué se situa dento del marco coherente en el que estamos) nos hace dominantes sobre esa situación. Así en los episodios de nuestras relaciones sociales (familiares, con amigos, con la pareja, o con nosotros mismos) pasan por tener respuestas coherentes o incoherentes a nustros actos comunicativos. Es fácil de saber: si uno de los componentes no recibe con precisión y exactitud aquello que espera, es que hay algo que modificar en nuestra relación. No obstante damos por bueno, a veces, horquillas que incluyen grados de satisfacción cercanos la posición exacta y precisa que buscamos tener. Ésto nos permite un tiempo de reflexión, que si no se sobrepasa ofrece la oportunidad de reconstituir nuestro objetivo y lograrlo.

Lo que anteriormente comenté parece obvio, y si estamos poco acostumbrados a practicarlo añadiríamos un PERO, "pero es dificil situarse siempre en ese modo comunicativo de precisión y exactitud". Realmente no es poco costoso llegar a dominarse en ello, porqué tradicionalmente en las relaciones personales hay un valor a lo pasional (y consecuentemente por ese dogma costoso, doloroso, victimista..)mostrado en varios medios de comunicación, en la literatura, en la enseñanza tradicional de la escuela, en las relaciones laborales, etc..

Trasladado a las relaciones que se producen entre usuarios y profesionales, entre usuarios con sus allegados (visto desde el profesional) y en la relación profesional con su familia/amigos hay ciertos cables invisibles que desde la perspectiva de la energy! debemos modelar en un sentido siempre afirmativo. La meta de esta exposición es poder pensar en ello en nuestras relaciones comunicativas y utilizar bien el esfuerzo, la inteligendcia emocional y la lingüística.

dimecres 3 de novembre de 2010

Política de reducció de danys!


Fa dies que em ronda pel cap una nova entrada al blog. Avuí puc recopilar aquestes idees que volen per l'univers mental concretades en el concepte, en la perpectiva de la política de reducció de danys.

Actualment és aquesta la perspectíva epistémica de la intervenció social. Realment els equips d'intervenció social a territori, però també, amb les peculiaritats, els centres i institucions, tenen aquest tipus de política per tal d'abordar les accions educatives que es desenvolupen.

Què vol dir política de reducció de danys? Doncs bé, la semiòtica d'aquest concepte aborda un ampli espectre d'acció a nivell funcional. És a dir, per començar és aquell fonament teoricopràctic que el que vol és que la persona sigui responsable, conscient i protagonista alhora dels seus actes, els quals tenen resultats. Aquests resultats, que habitualment tendim a categoritzar prioritàriament si són negatius (per sí o pels altres) i molt residualment positius, tenen uns efectes sobre la població. Per tant el ventall va desde intervencions més conductistes a accions transversals que fan augmentar els aprenentatges personals per a la presa de decisions i la cerca de la millor opció de vida individual, grupal i comunitària.

Què passa amb aquest tipus de política? La demoscòpia familiar, és a dir aquella poc científica i esbiaixada que prové dels vents populars demanda cada cop més aplicacions dures i restrictives cap a situacions marginals, dificultats psicosocials, addiccions, actes delictius, etc. Des d'aquest punt de vista, possiblement a curt termini podem acceptar que l'aparença de la foto per zones semblaria controlada. ... Meeec Error, La concentració i aïllament de les persones que tenen dificultats, fa que les desigualtats augmentin no sols en nombre sino en pèrdua de qualitat. Pensem que l'estat del benestar, fins els nostres dies, ha permés que cada cop un grup més ampli de societat visqui i a més visqui millor. Si a l'Espanya de la postguerra els infants morien de gana i l'única medicina que un metge podia donar era menjar, i no es donava, actualment la pérdua de drets no implica, per sort la mort per inanició, però si un decalaix estructural de la societat sencera comparada amb l'estatus garantit i l'estatus nihilitzat.

Així doncs, el que vull dir és que la pérdua de drets, que és en definitiva la posició que alguns mantenen com a alternativa a la reducció de danys (en la que es garenteixen a tothom uns mínims, tot i que la majoria es trobi en el llindar) suposa un flac favor a les expectatives (potser utópiques) de viure millor.

La comlexitat de xarxes politico-socials, l'entramat de lleis que de manera secundària socialitzen les poblacions occidentals, s'equilibra constantment entre els beneficis (el progés social, la garantia pública dels drets) i els perjudicis (l'excés legislatiu, el nihilisme en la identitat individual.

Cada cop que "jutgem" sobre les accions socials que es duen a terme, com a jutges, hem de buscar beneficis i perjudicis per a nosaltres, per l'acció i el usuari a qui va destinada, per la comunitat i per la societat; aleshores estem a prop, tot i no haver arribat a l'epicentre, de sentenciar una de les opcions correctes.

dijous 28 d’octubre de 2010

Reestrena!

Benvolgudes i benvolguts,

He canviat l'aspecte del blog, perquè tingui una aparença més neta, més fàcil de llegir i donant més importància al text que és en realitat allò que és més rellevant.

Espero que us agradi


L'autor