dimarts, 8 de setembre del 2009

Alguns petits errors... (30/06/09)


De manera inconscient ens atribuim els encerts gairebé amb una rapidesa fulminant. Tanmateix ens els atribuim, però, amb certa humilitat afortunadament. No és menys cert que els errors no ens els podem atribuir, ja que sempre i recalco sempre acaben éssent no totalment titularitat d'una persona i tot i que si en un moment donat, podem dir que la nostra acció ha estat determinant, no podem arribar a assumir-ho com caldria. També és cert que els errors, certament, són atribuibles a moltes circumstàncies.

La veritat és que els encerts passen de forma planificada, donat que ens ho pensem, i li donem forma amb la nostra acció educativa, mentre que els errors no estan planificats o si més no, els podem preveure, intentar evitar-los però finalment es produeixen.

Quan aleshores tenim un error de facto davant la nostra cara, no podem fer res més que afronar-lo pero no enfrentar-lo, donada la mirada positiva que hom ha de posar en qualsevol situació nova, tant bona, com dolenta. De manera que cal romandre tranquil, estar més atent que mai, actuar amb la major brevetat possible però sense precipitar-se, ja que el plantejament estadístic dels errors com a mesura estimable, també es produeix en educació i en general a la nostra vida.

- Què fer en una situació de risc?

Quan en infància parlem de risc ens limitem la visió de la intervenció que pot fer el professional dels 0 als 18 anys en aquest Estat, com a mínim. També és cert que encara no estem preparats per abordar amb eficàcia la intervenció que es produeix durant aquesta etapa però que tindrà efecte en el futur, un cop asolida aquesta edat o en els moments a punt de fer-ho, quan la infància deixa d'estar en un risc (o perill de patir una situació de risc) i es converteix en un adult en risc.

Convindria definir el risc que pot patir l'adult (ahir infant o jove). El risc en majúscula ja no seria si aquest adult té un comportament més o menys social, millor o pitjor, més col.laboratiu o menys ni tampoc si serà més o menys altruïsta. El perill evident (latent) serà com A-frontara la vida sense un tutor que l'acompanyi? Qualsevol infant amb una família o un tutor al darrera té qui el guia i tot i ser una persona independent que exerceix la seva independència, hi ha qui resolgui i qui respongui a les preguntes. Però qui ens fa les preguntes el dia abans de complir els 18? quí ens acompanyarà el dia després de complir-los? La vida constitució ens dóna la resposta. L'Estat ho fa, però no de la mateixa manera que mentre som infants.

L'intervencionisme de l'Estat passa a ser de protecció a control, de manera que perdem la perspectiva de recolzament, d'aprenentatge, de saviesa que sempre es troba en el sustrat de totes les accions educatives; socials i familiars. Com canviar un model com el que vivim no és la solucuó que cerco en aquest article. El que vull és tenir 17 anys i 364 díes de vida i fer-me tantes preguntes com pugui, donat que si no me les faig, mai trobaré la manera de cercar les respostes quan compti amb 18 anys i 1 dia. (que més que una majoria d'edat sembla una "condemna")

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada