A vegades crear un corrent d'opinió significa teoritzar i argumentar una nova visió de les teories educatives. Així és com els grups de treball fan per començar a crear nous estudis i teories de l'educació. Tot i que la didàctica ens mostra com un estudi teòric es fa des de la confecció de projectes de treball, al més pur estil científic social, per què no començar amb una petita reflexió i a veure que en surt.Així doncs m'agradaria que parléssim, si algú ho desitja, de la resiliència infantil. Aquella capacitat, segons al meu entendre innata (i a vegades biològica) dels infants i adolescents a sobrevenir-se de les circumstàncies de la vida, de com refer-se, aprendre i avança més en pau amb sí mateix.
El fet de sentir-se capaç d'aprendre humilment i sota l'empara de qui ens dóna seguretat és un context resilient però com modificar la postura de l'educador, qui fa de paraigües, per escollir bons mètodes de pràctica d'aquesta difícil pràctica de resiliència??
Comencem pel principi i deixem les nostres preguntes i reflexions
Com ho fem els adults per aprehendre la resiliència infantil en nosaltres mateixos?
Com hem de ser per ser resilients?
no sé? preguntem-nos coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada