Darrerament estic "gaudint" de l'intervenció familiar dins del context de l'educació. He descobert algunes veritats que de forma totalment egocèntriques em fan tenir sentiments diferents.
Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.
La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.
Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.
Les intervencions educatives familiars, també han obert un ampli ventall de sensacions positives, humanes i quotidianament contemporànies. Si bé la darrera reiteració literària, segurament a nivell formal deixa molt que desitjar, allò que vol significar té tota la llicencia conceptual que fa que tingui sentit. La quotidianitat contemporania esdevé un entrellat, una xarxa, un cabdell que com més volem desentortolligar, a vegades més emboliquem. D'aqui que les receptes actuals i les doctrines que fem i ens fan fer, no sempre ajuden a aconseguir objectius pedagògics que, negre sobre blanc, s'amunteguen en els calaixos i carpetes. És doncs el moment històric de fer una reflexió? un replantejament? Jo crec que sí i no sóc l'únic. Però deixem-nos d'històries. Estic segur que no sóc pas el primer que ho planteja, així doncs... i recordant l'Ismael Serrano.. si jo sóc una petita gran superpotència, a què espero per funcionar a plè rendiment?? Jo sé que t'espero a tu...Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.
La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.
Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.
moraleja... l'educació és cosa de tots!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada